AMORS IMPOSSIBLES

Dos-cents dotze i dos-cents tretze

 “Això diu que era un home molt pobre, molt pobre, i com que ni li agradaven les històries i rondalles i no tenia diners per a comprar llibres i vivia a la ciutat –on ningú sap contes–, se les va escriure ell. Quan la bona gent, compadida, li va regalar un televisor vell i un trencaclosques nou, era ja massa tard i continuava escrivint-se contes i més contes. Com aquell que fa:  Duies notes a peu de pàgina s’havien enamorat. Com que vivien en pàgines encarades –la 212 i la 213–, eren felices en la llibreria, sense cap altre contratemps que alguna mà fullejadora d’un possible comprador. Però un estudiant s’endugué el llibre i començaren a passar estones separades. Un dia l’estudiant en subratllà una i l’altra es va enfadar: «No m’agrada que et pintes», digué, i tingueren una baralla. Feia ja una setmana que no es parlaven quan l’estudiant deixà obert el llibre entre les dos pàgines per anar a comprar tabac i fou atropellat per un cotxe. El pare del xicot volgué conservar per sempre la seua habitació tal com ell l’havia deixada: la cadira un poc separada de la taula, el cendrer ple de puntes de cigarret, el llibre obert entre les pàgines 212 i 213...

Josep Vicent Marqués, “Amors impossibles” Tres i quatre (1983)

Imatge extreta de:www.octogonmistic.com.ar